Desemboscant/Desembosque

Martí Boada – L’art d’aquesta terra/El arte de esta tierra

dr-mart-boada-al-seu-estudi-treballant_23174473579_o

576_1456934146desemboscant

Una carrera de més de quaranta anys com a naturalista i investigador, coronada amb un ampli ventall de premis i reconeixements acadèmics dins i fora d’Espanya, és, potser, el motiu pel qual Martí Boada ha decidit treure del seu taller, de la seva sala d’experimentació, aquesta mostra, una mostra que reuneix i imbrica ciència i art.

Desemboscant neix de l’observació atenta de la natura: leitmotiv i obsessió de l’autor. I, d’aquesta manera, fa les seves primeres passes per un camí plàstic amb l’afany, si es vol, de despullar, no únicament la seva passió per “el verd”, per el govern omnímode de la clorofil·la, sinó també per apropar les seves reflexions sobre el paisatge. punt focal i de partida d’aquesta mostra. “El meu treball és la conseqüència de molts anys d’observació socioecològica i també una manera de divulgar la meva recerca naturalística a través de l’art. El meu primer pensament davant la troballa, no és la prova científica per se, sinó que el meu interès rau en fer-la accessible: a quanta més gent li puc fer arribar millor. Hom parteix del principi: “una persona ben informada sempre multiplica. Mal informada, sempre resta”, subratlla qui també és professor titular del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona i investigador de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la mateixa universitat.

Aquesta exposició individual, repartida entre les dues sales del Centre d’Art La Rectoria (Fundació La Rectoria de Vilamajor Fundació Privada), en un doble format, una galeria tradicional una gran insta·lació sobre el bosc de puro, que estimula la curiositat ecològica de les persones interesados, es pasaje per la translació d’un bosc, que no significa una ruptura del mateix bosc, sin que, ans el contrari, es bifurca i s’estén en l’orgànic, malgrat les limitacions dels formats, “perquè les peces les trec del bosc mateix.  És el sotabosc, la llenya, troncs, arrels, entre d’altres. Les porto al meu estudi i jugo intuïtivament amb elles. A vegades, amb pigments naturals que extrec de les escorces, i d’altres, amb pintures sintètiques com l’acrílic”, revela.

Les característiques físiques de les talles exposades, descobreixen un gran artífex, revelen un gran creador invisible que, malgrat la seva condició inaprehensible i la seva autarquia -es domina a sí mateix- sap emprar els cisells d’un escultor virtuós: “És l’obrar de temps, que es manifesta, normalment, davant d’allò orgànic, no mineral. És lentitud sobre la biologia de la peça. La humitat, el treball edàfic dels sols, l’extensió de les arrels… el meu treball és l’art del temps”, sintetitza Martí Boada amb poesia, sense necessitat de mesurar els vers. Probablement, homenatjant un dels gran ecòlegs catalans, Ramón Margalef, que algun cop va sentenciar que “per descriure un bosc i la seva complexitat cal un poeta”. “Si, perquè les descripcions empíriques sempre queden alacurtes”, afegeix Martí Boada.

L’obra, doncs, relata la confabulació de Martí Boada amb la intenció transfigurable del temps sobre la natura: el temps corroeix, gasta, desgasta, marceix, però també delinea i forja escultures. I és l’ull sensible de l’artista el que es clava en aquests corol·laris, en aquests productes; el que treu la talla del seu hàbitat i la disposa a socialitzar; el que aconsegueix entendre aquest pas subtil que deixa registre i petjada en la soca, en la branca desposseïda de la conjuntura que la sosté, la resiliència del lligabosc enfront del vent, la pluja, el sol.

Però, per què aques estudi es centra en el bosc i no en una altra formació vegetal? “Perquè el bosc és per a mi la màxima expressió de la maduresa d’un paisatge. És el clímax. Perquè tot acaba esdevenint bosc si no hi ha interferència humana. Si ara mateix deixéssim Sant Pere de Vilamajor desproveït del nostre pas, en trenta o quaranta anys, l’exèrcit latent del bosc s’aponderaria de tot. Amb les forces biofísiques tot acaba esdevenint bosc. Tot és bosc, I tot allò que no és bosc, és bosc potencial.”

L’exposició també insinua, de manera oculta, arguments i continguts científics i, tot i que no és pioner en això de maridar art i ciència, n’hi ha prou amb revisar el treball de Richard Hamilton a la segona meitat del segle XX, per posar un exemple, Martí Boada s’atura en les fondàries biològiques de les peces: “El punt de ciència no l’explícit. És un joc: qui vulgui anar més allà de la visió artística trobarà un codi científic, que a vegades és molt críptic, que mai és el mateix i que té moltes variables. En aquesta lectura subjauen respostes més complicades per a qui decideixi donar aquest pas més enllà. Si no, l’observador es pot quedar amb el que és merament estètic i emotiu. D’altre banda, tot i que respecto la ciència formal, respecto extraordinàriament la saviesa popular, que és la del pastor, però no en sentit nostàlgic sinó secular. En les meves peces també hi ha aquesta saviesa popular. Aquest component humà no salta a la vista. No és tan immediat, però sempre està com una música de fons”.

Tots aquests plantejaments es reflecteixen en les grafies que pinta -les tintures, el traç fi però despreocupat i el respecte subtil a la saviesa popular- i són característiques que remarca l’artista Perejaume, amb qui, a més, ha compartit espais i idees.

El resultat final no és altre que la hibridesa: “Faig barreges amb fustes d’altres continents. Per exemple: tinc una peça sud-africana que interactua amb un troç de cirerer d’arboç, arbust local per excel·lència. Aleshores en resulta un combinat entre zulú i mediterrani. El mestissatge, com una ruptura amb el que és convencional, és, sempre, positiu i una incitació a la interculturalitat. Significa anular qualsevol temptació de separatisme rígid. Aquesta possibilitat de deixar-te amarar, de deixar-te oliar per una altra cultura”, subscriu Martí Boada, tot deixant clar que, a despit de la pluralitat, l’arbre que més el sedueix -entre les vint mil espècies del món- segueix l’alzina surera “perquè s’ha fet un vestit evolutiu de suberina, que és un biopolímer que el protegeix de les inclemències ambientals. Això és intel·ligència evolutiva. En el Mediterrani hi ha un perill constant: el foc. Hi ha espècies que tenen pirofília. Es poc coneguda: vol dir que necessiten del foc per a la seva dinàmica i tenen mecanismes, com la suberina, que davant d’un incendi, els permeten suportar temperatures de fins a 700 o 800 graus. Totes les altres espècies sucumbeixen, però l’alzina surera no. Roman invicte”.

Desemboscant és una meravella i un aparador dels fenòmens naturals, dels miracles que passen inadvertits entre les persones que, tot i no ser-ne conscients, formen part d’una totalitat canviant, evolutiva i arrasadora: “la natura és fantàstica: no cal ser un investigador o un diletant per a fer-la  pròpia. Perquè ens trobem en ella. Per tant, l’espectador es reconeix com a part de la meva obra. Som natura.

Una carrera de más de cuarenta años como naturalista e investigador, coronada con un amplio abanico de premios y reconocimientos académicos dentro y fuera de España, es, quizás, el motivo por el que Martí Boada ha decidido sacar de su taller, de su sala de experimentación, esta muestra, una muestra que reúne e imbrica ciencia y arte.

Desemboscant (Desembosque)nace de la observación atenta de la naturaleza: leitmotiv y obsesión del autor. Y, de esta manera, da sus primeros pasos por un camino plástico con el afán, si se quiere, de desnudar, no sólo su pasión por “el verde”, por el gobierno omnímodo de la clorofila, sino también para acercar sus reflexiones sobre el paisaje: punto focal de partida de esta muestra. “Mi trabajo es la consecuencia de muchos años de observación socioecológica y también una manera de divulgar mi investigación naturalística a través del arte. Mi primer pensamiento frente al hallazgo, no es la prueba cinetífica per se, sino que mi interés radica en hacerla accesible: a cuantas más personas llegue mejor. Se parte del principio: “ Una persona bien informada siempre multiplica. Mal informada, siempre resta”, subraya  quien es también profesor titular del Departamento de Geografía de la Universidad Autónoma de Barcelona e investigador del Instituto de Ciencia y Tecnología Ambientales de la misma universidad.

Esta exposición individual, está repartida entre las dos salas del Centro de Arte La Rectoria (Fundació La Rectoria de Vilamajor Fundació Privada), en un doble formato, una galería tradicional, una gran instalación sobre el bosque puro, que estimula la curiosidad ecológica de las personas interesadas, es pasaje para la traslación de un bosque, que no significa una ruptura del mismo, sin que, todo lo contrario, se bifurca y se extiende en lo orgánico, a pesar de las limitaciones de los formatos, “porque las piezas las saco del mismo bosque.  Es el sotobosque, la leña, troncos, raíces, entre otros. Los llevo a mi estudio y juego intuitivamente con ellas. A veces, con pigmentos naturales que extraigo de les cortezas, i otras, con pinturas sintéticas como el acrílico”, revela.

Les características físicas de les tallas expuestas, descubren un gran artífice, revelan un gran creador invisible que, a pesar de su condición inaprensible y su autarquía (se domina a sí mismo),sabe utilizar los cinceles de un escultor virtuoso: “Es el obrar de tiempo, que se manifiesta, normalmente, ante aquello orgánico, no mineral. Es lentitud sobre la biología de la pieza. La humedad, el trabajo edáfico de los suelos, la extensión de las raíces… mi trabajo es el arte del tiempo”, sintetiza Martí Boada con poesía, sin necesidad de medir los versos. Probablemente, homenajeando a uno de los grandes ecólogos catalanes, Ramón Margalef, que alguna vez sentenció que “para describir un bosque y su complejidad es necesario un poeta”. “Sí, porque las descripciones empíricas siempre se quedan cortas”, añade Martí Boada.

La obra relata la confabulación de Martí Boada con la intención transfigurable del tiempo sobre la naturaleza: el tiempo corroe, gasta, desgasta, marchita, pero también delinea y forja esculturas. I es el ojo sensible del artista el que se clava en estos corolarios, en estos productos; el que saca la talla de su hábitat y la dispone a socializar; el que consigue entender este paso sutil que deja registro y huella en el tocón, en la rama desposeída  de la coyuntura que la sostiene, la resiliencia de la madreselva frente al viento, la lluvia y el sol.

Pero, por qué este estudio se centra en el bosque y no en otra formación vegetal?  “Porque el bosque es para mí la máxima expresión de la madurez de un paisaje. Es el clímax. Porque todo acaba deviniendo bosque si no hay interferencia humana. Si ahora mismo dejásemos Sant Pere de Vilamajor desprovisto de nuestro paso, en treinta o cuarenta años, el ejército latente del bosque se apoderaría de todo. Con las fuerzas biofísicas todo acaba convirtiéndose en bosque. Todo es bosque, y todo aquello que no es bosque, es bosque potencial”

La exposición también insinúa, de manera oculta, argumentos y contenidos científicos y, aunque no es pionero en esto de maridar arte y ciencia, es suficiente con revisar el trabajo de Richard Hamilton en la segunda mitad del siglo XX, por poner un ejemplo, Martí Boada se detiene en las profundidades biológicas de las piezas: “El punto de ciencia no el explícito. Es un juego: quién quiera ir más allá de la visión artística encontrará un código científico, que a veces es muy críptico, que nunca es el mismo y que tiene muchas variables. En esta lectura subyacen respuestas más complicadas para quién decida dar este paso más allá. Si no,  el observador se puede quedar con lo que es meramente estético y emotivo. Por otro lado, aunque respeto la ciencia formal, respeto extraordinariamente la sabiduría popular, que es la del pastor, pero no en sentido nostálgico sino secular. En mis piezas también hay esta sabiduría popular. Este componente humano no salta a la vista. No es tan inmediato, pero siempre está como una música de fondo”

Todos estos planteamientos se reflejan en las grafías que pinta -las tinturas, el trazo fino pero despreocupado y el respeto sutil a la sabiduría popular-y son características que remarca el artista Perejaume, con quién, además, ha compartido espacios e ideas.

El resultado final no es otro que la hibridismo: “hago mezclas con maderas de otros continentes. Por ejemplo: tengo una pieza sud-africana que interactúa con un trozo de madroño, arbusto local por excelencia. Entonces resulta un combinado entre zulú y mediterráneo. El mestizaje, como una ruptura con lo convencional es siempre positivo y una incitación a la interculturalidad. Significa anular cualquier tentación de separatismo rígido. Esta posibilidad de dejarte empapar, de dejarte aceitar por otra cultura”, suscribe Martí Boada, dejando claro que, a despecho de la pluralidad, el árbol que más lo seduce -entre las veinte mil especies del mundo- sigue siendo el alcornoque “porque se ha construido un vestido evolutivo de suberina, que es un biopolímero que lo protege de las inclemencias ambientales. Esto es inteligencia evolutiva. En el Mediterráneo existe un peligro constante: el fuego. Hay especies que tienen pirofilia. Es poco conocida: quiere decir que necesitan del fuego para su dinámica y tienen mecanismos, como la suberina, que ante un incendio, les permiten soportar temperaturas de hasta 700 u 800 grados. Todas las otras especies sucumben, pero el alcornoque no. Permanece invicto”.

Desembosque es una maravilla y un escaparate de los fenómenos naturales, de los milagros que pasan inadvertidos entre las personas que, sin ser conscientes, forman parte de una totalidad cambiante, evolutiva i arrasadora: “la naturaleza es fantástica: no hay que ser un investigador o un diletante para apropiársela. Porque estamos en ella. Por tanto, el espectador se reconoce como una parte de mi obra. Somos naturaleza.

Manuel Gerardo Sánchez
Historiador-Escriptor
Centre d’Art La Rectoria

TOTA LA COLECCIÓ DE PECES DE DESEMBOSCANT DISPONIBLE AL FLICKR CLICANT A LA SEGÜENT IMATGE: / TODA LA COLECCIÓN DE PIEZAS DE DESEMBOSCANT DISPONIBLE EN FLICKR CLICANDO EN LA SIGÜIENTE IMAGEN:

Foto portada Flickr

Comentarios cerrados.